Davant el desgavell, almenys, ens queda la poesia:
Com podrem saber
que el mar és el mar
si no tenim paraules?
La meravella sols trenca el silenci
mitjançant la paraula.
Un cos de síl·labes tempteja el vers
en la fosca nit, camí avall.
Són de vindre els teus vestits
i d’aigua el silenci que rellisca
lentament tot el cos, el coll,
les balbes mans, les ungles
marcant un camí al pits
i trèmula la llengua i muda.
Quan les mans acaronen la pell més suau,
els dits profanen lentament i segurs
la ferida pell de la paraula.
dimecres, 16 de gener del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
